Aprendre en temps de confinament
- by mdosil
- posted març 22, 2020
Ens trobem que sobtadament hem d’adaptar-nos a una nova manera d’aprendre i ensenyar. Amb l’arribada del Covid-19 fa una setmana que estem confinats a casa i és clar, no podem perdre pistonada. Fa temps que reflexiono sobre la manera d’aprendre i ensenyar, exploro diferents maneres d’arribar als meus alumnes i comprovo que a vegades, el currículum no és l’aliment més important per oferir al nostre alumnat en determinats moments.
I és que tot plegat ens ha agafat ben desprevinguts, i aquesta setmana ens hem fet tots moltes preguntes, i estem aprenent a marxes forçades sobre quina és la millor manera d’adreçar-nos als nostres infants per tal que el confinament no sigui un ‘temps perdut’ escolarment parlant.
Des del punt de vista del professorat
Els que som professors/es se’ns ha girat molta feina. Resulta que tenim un alumnat que està a casa i se l’ha de péixer amb activitats didàctiques a distància, amb l’objectiu que puguin continuar amb el seu aprenentatge durant aquests dies de confinament. A dia d’avui, tots els centres (em refereixo especialment als centres de secundària, que és el món que més conec) tenen disponibles plataformes EVA (Entorn Virtual d’Aprenentatge) on pengen els seus recursos: Nodes, Moodle, Google Classroom, Google Sites, blocs, pàgines web personals, xarxes socials, canals de YouTube, etc.
Fins aquí cap problema. Com a professora faig un ús divers de tots aquests recursos. I ara és quan s’esdevé el caos. A l’hora de donar material als nostres alumnes ho podem fer utilitzant els mateixos canals que ja teníem oberts fins ara. Però resulta que amb això no n’hi ha prou. Mirant a les xarxes i atenent els correus que ens arriben com a docents, resulta que al llistat d’eines que fèiem servir fins ara se li afegeixen infinitud d’opcions més: el Departament d’Educació ha donat una sèrie d’orientacions per a la programació de tasques, el Ministerio d’Educación ha fet un recull d’activitats online, algunes editorials obren els seus continguts digitals en aquest període excepcional, hi ha sindicats que ofereixen llistats de materials ordenats per cursos, hi ha professors que ofereixen també recursos propis i les plataformes d’aprenentatge online, com Khan Academy, ens recorden que també són molt adients per utilitzar-les en aquest context excepcional.
A part dels materials, tampoc sabem quin és el millor canal per comunicar-nos amb els nostres alumnes: si ho fem via les plataformes, o escrivim un correu electrònic a tot el grup, o utilitzem canals de comunicació de pagament com és ara Edvoice o ens decantem per crear un grup de Whatsapp de tota la classe, o fem una videoconferència periòdica per parlar tots plegats.
El dilema s’esdevé quan entrem en un estat on tenim tant per triar que no sabem què fer. I un cop triat el recurs i canal per oferir als nostres alumnes, resulta que estem neguitosos perquè un cop triada la opció, no fos cas que hi hagués una manera millor que no havíem contemplat encara. Aquest sentiment l’explica molt bé el psicòleg Barry Schwartz en la xerrada TED ‘The paradox of choice’.
Des del punt de vista de l’alumnat
El pobre alumne, des de casa, i assegut davant l’ordinador, rep un allau de tasques procedent del professorat des de canals de comunicació diversos i penjats en plataformes diverses. Després de sobreposar-se a l’espant inicial, intenta organitzar la muntanya de feina com pot. A alguns els salten les llàgrimes perquè acaben veient que el volum de feina és bastant més elevant que no pas quan assistia diàriament a classe.
I resulta que el professor X els demana que enviin un comentari de text al seu correu electrònic, però la professora Y, a la mateixa hora, demana que es connectin a una classe virtual, i el professor Z, via xat, els fa arribar les tasques: la meitat les hauran de penjar al Moodle i l’altra meitat al Google Classroom, perquè per a segons què va molt millor.
Aquí ja no parlo d’aquell alumne que a l’escola no és prou autònom i necessita l’ajuda del professor. Aquests pobres nois i noies no arriben ni tant sols a poder tenir consciència de quines tasques se’ls estan demanant.
Més greu encara és la situació de l’alumnat que no té els recursos necessaris per tenir internet a casa ni cap ordinador ni dispositiu mòbil. Aquests pobres nois i noies no s’assabenten que els seus professors els han programat tasques a fer durant aquests dies de confinament.
Des del punt de vista de les famílies
Els pobres pares i mares, després d’assumir que han d’aguantar els nois i noies una temporada llarga a casa, intenten esbrinar quines són les tasques encomanades pel professorat. S’acosten als seus fills i els demanen si els han posat feina. I tant que en tenen, de feina! I els diuen, tranquils, feu un horari de treball, no tingueu el xat ni el mòbil obert mentre treballeu i intenteu aprofitar el temps. Però ai las! Resulta que per la televisió també veuen que TVE i el Super3 han organitzat una programació didàctica especial per aquests dies de confinament, i es clar, fan arribar als seus fills que també hauran de veure aquests programes.
Fem-ho fàcil
Més no vol dir millor. Tot plegat fa una mica de riure o més aviat fa plorar. Quin és l’objectiu final de l’educació? Que els nostres nois i noies aprenguin i esdevinguin persones crítiques que puguin viure i adaptar-se en una societat canviant.
Crec que és important simplificar, posar sentit comú i donar tasques als nostres alumnes que siguin assequibles, que estiguin connectades a la realitat que ens està passant, i que sobretot, siguin consensuades, conegudes i pactades per tots els membres d’un mateix equip docent.
Per tant, no els carreguem amb tasques inútils que es poden trobar a internet o als llibres de text, posem-nos d’acord tots els professors d’un mateix centre o equip docent per demanar-los només allò que és essencial. I ara mateix el que és essencial és tenir eines per comprendre aquesta situació de confinament: del Covid-19 se’n poden treure una multitud d’aprenentatges (de caire científic, lingüístic, artístic, emocional…). La nostra feina com a professors és plantejar-les de tal manera que s’adeqüin a l’edat i maduresa de cada alumne.